El meu cos no menteix: Viure amb endometriosi

Avui no parlaré d’art ni de natura. Avui faig servir aquest espai, que acostuma a ser un racó de calma, per fer soroll. Per parlar alt i clar d’una realitat que afecta milions de dones i que continua sent invisible: l’Endometriosi.

Avui he tingut una primera visita telemàtica amb una clínica privada especialitzada en salut femenina integral. El pressupost? Entre 6.000 i 10.000 euros. M’he quedat glaçada. Quantes de nosaltres podem pagar això? On quedem les dones treballadores, les que sobrevivim com podem entre lloguers abusius i sous minsos?

És important que se sàpiga: una de cada deu dones pateix endometriosi. Tot i això, ningú en parla. Jo mateixa vaig trigar gairebé 20 anys a ser diagnosticada i quan ho vaig ser, no sabia ni de què em parlaven. Des dels 11 fins als 30 anys vaig viure pensant que el dolor insuportable que sentia era “normal”.

No, no és normal

No, no són “nervis”.

No, no estàs exagerant.

No, no “forma part de ser dona”.

No, no és cosa del cap.

I no, no et conformis.

Vaig créixer pensant que aguantar el dolor era part del meu paper com a nena, com a dona. El metge em deia que era normal. La meva mare em deia que era normal. La societat ho deia. I jo m’ho vaig creure.

He patit fractures i fins i tot un herpes zòster… i us asseguro que si ets capaç de viure amb endometriosi sense deixar de caminar, també pots suportar un os trencat sense anar al metge. Aquesta malaltia desgasta. I a més a més, et fa dubtar de tu mateixa. Et fa sentir invisible. Et desconnecta de tu mateixa.

Del desconeixement al diagnòstic (i més enllà)

Quan finalment reps un diagnòstic, comença un recorregut esgotador entre solucions parcials:

• Anticonceptius per reduir regles

• Dietes antiinflamatòries

• Acupuntura, quiropràxia, ioga

• Maquinetes, cremes, bosses i tires calentes

• Meditacions, massatges, psicodèlics

• Pastilles per dormir. Per despertar. Per no plorar.

Tot són "parxes". Però cap tractament estudia d’arrel el desajust hormonal que l’origina. Ni tan sols et demanen una analítica. Et recepten, et calmen, però no et veuen.

I el més greu de tot? Et fan sentir culpable per no estar bé. Per no millorar. Per seguir-te queixant.

L’aïllament emocional

L’endometriosi no només fa mal. Et fa sentir sola. T'aïlla. Et roba la confiança. Et fa por explicar com et sents per no molestar, per no semblar dèbil, per no ser “la pesada de sempre”.

Perquè...

Qui voldrà estimar una dona que no sempre pot ser-hi? Qui voldrà una amiga que sovint ha de cancel·lar? Qui voldrà contractar algú que, cada mes, ha d’aturar-se uns dies? Qui voldrà escoltar-te quan tornes a parlar del mateix dolor de sempre?

Aquestes preguntes, moltes vegades, ens les fem en silenci. Però no hauríem d’haver-ho de fer soles. No són exageracions. Són reals. Les tenim moltes de nosaltres clavades com punxes al cor. I això no pot continuar així.

💛 Si tu també vius amb endometriosi, no estàs sola.

Aquest text no és només un crit de denúncia. És una mà estesa. Si tu també pateixes endometriosi, si et sents identificada amb aquestes paraules, si alguna vegada t’has sentit invisible:

Et crec. Ets visible. No estàs sola.

Pregunta'm, comenta, comparteix, escriu-me. Creem xarxa. Donem-nos suport. Fem-nos veure.