En els moments de calma

Després d’un dia llarg a l’oficina, surto a passejar la gossa i em retrobo amb el món real. Porto tantes hores mirant una pantalla que, en trepitjar el carrer, tot em sembla una mica estrany —com si hagués oblidat com es veu la llum quan toca els arbres.

Hi ha una tristesa subtil en aquesta desconnexió. Però, alhora, també hi ha una oportunitat: la de mirar-ho tot amb ulls nous.

Respiro profundament i no sento res. Com si el cos s’hagués tornat transparent. Camino sense pensar, i al mateix temps, sento que floto. Des d’aquesta lleugeresa estranya, somric i em passa pel cap que, potser, absolutament res té sentit… i que això no està tan malament.

Hi ha dies que visc. I d’altres, simplement, resisteixo. Esperant que l’endemà em porti un petit canvi. Una escletxa. Un senyal. Un motiu.